Ahir a les dues de la matinada encara estàvem fent els últims preparatius i és que tot just a les dotze ens posàvem a elaborar la llista de coses per endur-me a les alforges. Les dues alforges que, paternalment, m'ha deixat la meva mare van quedar plenes, uns vint litres cadascuna (veus, em vaig deixar de pesar-les!).
La roba justa contant amb les inclemències del temps que em pugui trobar; sac de dormir, necesser i roba de bany; els diferents aparells electrònics i els seus respectius carrega dors per poder estar connectat en cada moment; algunes eines i material per arreglar alguna avaria lleu; i menjar, però ja hi arribarem aquí.
Doncs com deia a les dues encara estàvem remenant per casa i és que de cop se'm va acudir de fer net a la nevera (paquet i mig de tallarines, dos ous, una ració de raviolis de formatge, una safata d'escalivada, una peça de formatge de Cabrales i un pot gran d'olives amb pinyol). L'Izaro, d'aquí que estigui usant el plural tota l'estona, volia tallar coses si o si. Quan va acabar de trossejar l'escalivada va passar a fer el mateix amb les olives i jo, mentrestant, coent les tallarines i preparant te. Distrets anant menjant olives vem tenir llestes tres racions de pasta amb escalivada (i olives) i un te per anar a dormir, també ven deixar més te refredant-se per beure durant el camí.
Tres hores més tard... Avui a les cinc ha sonat el despertador i sort n'hi ha hagut d'aquesta princesa que últimament dorm al meu costat, perquè a mi se m'hagués alçat el sol ben amunt. Així doncs, després de fer un esmorzar de forquilla i ganivet tot estava a punt per començar a rodar.
Passant deu minuts de les sis del matí i amb el cel a mig posar, m'has fet la foto matinal, he pujat sobre la bici, les sabates s'han enganxat als pedals i he sortit direcció Igualada amb el dubte de si arribaria a Tarragona rondant-me pel cap.
Des de Manresa sempre s'han considerat Igualada com una ciutat veïna, però el fet d'haver de pujar al Bruc ens ha fet decantar nos més per anar cap a Vic (poder és només el meu cas) i des que han fet la carretera nova, i que no se m'enfadin els igualadins, surt més a compte arribar-se a Vilanova i la Geltrú o Sitges.
El cas és que a l'arribar a Igualada ja m'has sentit realitzat, ja era prou lluny de Manresa per sentir-me bé amb mi mateix. Fins a Vilafranca s'han anat alternant les pujades i baixades entre camps segats de blat. Per sort, la majoria de pujades eren per l'obaga de la muntanya i he arribat a estimar el senyal de possibles gelades. No m'ha acabat d'agradar cap lloc per parar a fer un mos i he seguit fins a Santa Margarida i Els Monjos on m'ha abraonat cap a la primera ombra que he trobat i m'he assegut a degustar la pasta especiada amb escalivada, he fet un riu (shhht...) i he seguit pedalant com un boig sota un sol que em perseguia sens descans.
A partir d'aquí el consum d'aigua ha anat augmentant exponencialment i els peus i mans s'han anat adormint per moments. La carretera s'han omplert de camions i les aturades s'anaven succeint a cada rotonda i em donaven l'oportunitat d'avançar tots aquells que m'havien passat al davant.
No ha estat fins a Torredembarra que he decidit tirar cap a mar deixant enrere multitud de càmpings i el brunzit dels camions. Ja tocaria començar a construir el corredor del mediterrani per poder-nos desfer de tantes mercaderies circulant sense control per carreteres dissenyades per als turismes. A Torredembarra he vist les dues opcions que tenia: escalar fortificacions i fars o tornar a buscar la carretera més interior i després de respirar dues o tres vegades m'he decantat per la segona. Així doncs, seguint d'esma i amb el sol, ara ja, tenint-me en el seu punt de mira amb làser i tot; no ha estat fins a veure un cartell i la següent rotonda anunciant l'entranya a Tarragona per la via Augusta que no he tornat a tenir sang a les cames.
Tampoc cregués que ha durat gaire la recuperació i és que la capital sud del país es troba al capdamunt d'un penya segat i la bici ja s'estaven quedant sense marxes curtes. Parada a boxes en una benzinera a omplir un dels bidons, a l'altre encara quedaven tres glops de te. Tres glops que he dosificat fins arribar a un parc, prop del centre, on m'he deixat caure a l'ombra d'urna palmera i després d'estirar una mica els músculs adolorits de les cames, he retratat la cara d'un supervivent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada