Començo responent a les dues preguntes que us hauríeu d'estar fent només llegir el títol:
- No, no he tornat cap a terres catalanes. A Andalusia existeix un indret anomenat Castell de Ferro i té una platja que es diu Cambriles. Té la seva gràcia, oi?
- Si, se me n'ha anat l'olla i les cames i m'he tornat a passar dels 200Km. Bufff.
Bé doncs, tot ha començat amb un parell de consells que em van donar a l'hostal. San José i la costa del Cabo de Gata son molt boniques i si pots evitar parar a Almeria tot això que tindràs guanyat, perquè no té gens d'encant. Així doncs, he anat pedalant fins a arribar a San José, travessant tot de muntanyes desèrtiques amb algun matoll que altre perdut per allà per arribar a un poblet de mar típic amb les seves casetes blanques i pocs edificis de més de tres plantes. En coneixeu gaires d'aquests? Estic segur que sí. Almenys he aprofitat per banyar-me a la platja i dinar de restaurant -el menú de 10€, aigua a part.- entre mos i mos he anat xafardejant al mòbil a veure fins on podia arribar. Ja eren gairebé les dues i contant que a les nou ja fosqueja i que vaig a uns vint quilòmetres per hora, he deduït que podia arribar a fer els cent quaranta que em quedaven fins a Motril, als peus de Granada, i així estalviar-me demà tota l'aproximació i començar a pujar de bon matí. Val a dir que ja en portava seixanta fina allà, però el bany m'havia deixat com nou.
Ja se m'ha fet llarg fins a Almeria, però estava complint els tempos i entre trànsit i edificis grisos sense ànima m'han animat a fotre el camp. La sortida pel port té una part molt puta i és que ningú respecta les múltiples senyals de límit de velocitat. I una altra de més positiva que són les vistes, perquè de seguida agafés alçada i a cada sortida dels molts túnels que passes s'obre l'horitzó tenyit de blau trencat per alguna barqueta o algun criador de mol·luscs.
Tota aquesta màgia de seguida queda oblidada, enterrada i coberta pels següents quilòmetres on s'alternen els polígons industrials, amb paisatges semi desèrtics i els fastigosos hivernacles. Ja sé que és una, si no la, font d'ingressos per la província d'Almeria i més concretament pel municipi d'El Ejido, però després de ser l'única cosa que he vist, olorat i patit durant interminables distàncies, no me n'he pogut estar d'adreçar-m'hi d'altra manera.
Sortint d'aquests laberints de plàstic blanc he tornat a resseguir la costa de prop, pujant i baixant amb ella i calculant. Mirant el sol com queia i calculant. Mirant el GPS i calculant. I de cap de les maneres arribava a Motril. Poder el poble anterior? Poder l'altre?
Finalment, he renunciat a la Gual de quilòmetres per una curiositat com que en plena Andalusia hi hagi un lloc anomenat Castell de Ferro. La curiositat ha salvat al Joel, perquè els genolls ja no podien més i al poble estaven de festes.
