Després de la pallissa d'afirmar no se ni com m'he pogut llevar. El que si que sabia aquest matí es que, ni boig, faria els 194,5Km queem marcava el GPS. Tant en el mapa com al meu cap (al planejar el viatge) quedava molt bonic el fet de resseguir tota la manga del mar menor i pujar per la banya fins arribar al final i tornar-la a baixar. De fet, ara que ho escric ja sembla una mica ridícul de per si. Doncs a això suma-li l'esgotament i una calitxa que no permetia una gran visibilitat.
Tornant a l'inici del dia i encara amb poca claror, he vist un poc més d'Alacant. Tot grisenc tal com ahir nit, però he d'aclarir que es degut a l'absencia de sol que ho ilumini tot. Anava avisat que a la sortida hi ha una pujada d'autoritat amb poc voral. Per sort també hi havia pocs cotxes a aquelles hores. Deixo el trencall cap a Múrcia a la dreta i segueixo, per una carretera més tranquila, direcció Santa Pola a retrobar-me amb un passeig marítim atapeït d'esportistes amunt i avall. En algun dels grups m'ha semblat veure que portaven el seu propi "coach" i, per les reaccions de la gent que venia de cara, algun famós rodejat del seu cos de seguretat també corria per allà.
Sortint d'allà el que ha quedat rodejat sóc jo, però per l'aigua de les salines. Primer, les de Santa Pola i, uns quilòmetres més avall per la de la Mata i la de Torrevieja, on el meu cap ja començava entonar aquella cançoneta que deia... Un, dos, treeeeees. Aquí estamos con Usted otra vez...
I deixant Torrevieja, Alicante enrere he entrat de cap a la província de Múrcia i amb ella el mar Menor amb les aigües ben calmades i les platges plenes de turistes. Tot això tant tranquil no podia durar massa i es que sortint de les mil i una platges he punxat la roda. Aturada a boxes a la primera ombra que he trobat i, encara he guardat la bici d'un home que venia a comprar i s'havia deixat el cadenat, l'he reparat amb un pegat. Però no deuria haver mirat be si encara quedava una punta o he tingut molta mala sort, perquè estant al mig d'una carretera desertica i recte sens fi, se m'ha tornat a punxar. Altre vegada la del davant i sense cap ombra a la vista. He provat de posar la camera de recanvi i era massa petita per aquesta roda. Un altre pegat i, ara si, he desclavat un trosset de ferralla que havia travessat el pneumàtic.
L'últim tram de l'etapa d'aquí ha estat bastant penós perquè tenint el sol, amenaçant, a sobre el cap; el camí ha començat a serpentejar entre pobles miners i paisatges secs i morts fins arribar a Cartagena. Ja sé que no s'ha de jutjar un llibre per la tapa, però la primera impressió ha estat la d'entrar a la capital minera.
