Ho diré tres cops només per no fer-me pesat, però... 210 Km, dos-cents deu quilòmetres, DOS-CENTS DEU QUILÒMETRES! I hauríeu d'haver-me vist arribant a Alacant dret sobre la bici com qui fa l'últim esprint als camps elisis.
Tot ha començat sortint de València a través de la ciutat de les ciències, però sense parar-me a veure res en especial. Ja són prou grans, els pavellons, per a veure'ls bé fins i tot des del cotxe. Un tros més endavant ja he vist l'albufera. Un parc de l'agulla gros, gros, gros. I tot molt pla i tot molt recte i, per sort, sense gaire transit. Abans de sortir de l'albufera m'ha avançat un ciclista. De ciclistes me n'avancen molts al cap del dia, però aquest se m'ha posat a xerrar i s'ha ofert, ja que jo anava carregat, a tallar-me el vent. Jo he començat xerrant en català veure si hi havia sort, però no se n'ha adonat fins més tard quan m'ha preguntat d'on era. Llavors ha canviat l'idioma i m'ha explicat amb un accent molt correcte que havia estat treballant a Portbou i les seves aventures amb la bici i la tramuntana. La conversa s'ha acabat al cap d'uns cinc quilòmetres perquè ell ja havia arribat a la seva destinació i jo, a aquelles altures, no sabia quan em quedava per davant.
Mantindré a la memòria molt de temps el rètol que he vist en sortir de Gandia on havia parat a descansar i dinar alguna cosa. El rètol marcava la direcció que havia de prendre per anar cap a Alacant i també hi deia que estava a 97 Km. El sol ja baixava i a mi encara em quedava gairebé la meitat del camí. He apretat les dents, braços, cul i cuixes; i he intentat accelerar el ritme, però el sol encara estava molt alt encara i la calor em podia. M'he aferrat a la N-340 -ja immune als camions- i he anat deixant enrere totes les urbanitzacions i antics pobles pesquers ara convertits en resorts d'estiu de famílies més o menys riques de l'Espanya interior. Quin munt de cases, pisos, xalets i barraques!
Ja arribant a Alacant. Bé, a una 15 Km encara, m'he aturat en un bar de carretera perquè ja estava mort i sense líquid als bidons. He demanat una Cola i si em podien omplir els dipòsits d'aigua. El cambrer, que de seguida ha vist que era català, ja se m'ha posat a xerrar en valencià i m'ha recomanat de beure un Aquarius. Li he fet cas i me n'he demanat un altre mentre em posava gel a dins els bidons i m'explicava les seves batalletes amb la bici i la sortida que tenia planejada per l'endemà. Han entrat uns moteros de la guàrdia civil i els ha explicat el meu dia. Que venia de València i tal i qual, però els policies no li han fet gaire cas, i a mi tampoc.
Amb el dipòsit carregat he pogut fer un altre canvi de ritme i he intentat, a cada aturada, contactar amb el noi que m'havia d'acollir. He parlat amb un amic seu i al cap de tres missatges ja m'ha enviat el localitzador. Jo encara estava a uns deu quilòmetres i havia de fer un canvi de sentit al cinturó d'Alacant. Ningú per aquí, ningú per allà i... Suuuuup. Ja estava en la direcció correcta. Un cop fora de perill en una carretera ja urbana amb cases a ambdós costats he mantingut una mini conversa amb l'amic per informar-lo de la meva localització. Cosa que no ha servit de gaire, perquè ha resultat que ell també estava de visita i no es coneixia gaire la ciutat. Un cop dutxat i ja, els dos, al sofà mirant l'obertura dels mundials de natació de Barcelona ha arribat el propietari i ens hem posat a sopar.
Jo he arribat a tres quarts de deu, però menjant i xerrant se'ns han fet les dues. Demà tornarà a costar llevar-se.
