Encara he estat de sort obrint els ulls a les set del matí, perquè es veu que si no programes el despertador no es posa a sonar ell de pròpia voluntat. Vestint-me d'urna revolada a dos quarts ja estava tot llest i he tancat la portà rere meu intentant no fer gaire soroll. Començo a sentir-me com un lladre o com aquell "lligón" de discoteca que marxa després d'haver fet la feina sense fer fresa per evitar el moment incòmode en què ella es desperta entre somnis i busca d'abraçar-te (cosa que no he fet mai jo!).
El primer tram ha estat suau i agradable seguint la vora del mar pel passeig marítim i encara amb la frescor matinal fins a Penyíscola on he pogut veure la magestuositat del si castell alçant-se ferm entre les aigües del mar en calma. Però la calma ha durat poc. Ella, ahir, m'havia dit que no hi havia carretera per la costa i jo li vaig dir que al meu GPS si que en marcava una. Doncs aquesta carretera ha començat a enfilar-se fins a unes urbanitzacions i jo ja m'estava preparant el discurs per passar-li per la cara que jo coneixia millor la zona que ella que ja hi duia uns anys, quan s'ha transformat de cop en una pista forestal. He mirat tres cops el mòbil per si de cas i he vist que seguia dient que si, que era per allà. Uns 10 o 15 km més endavant he arribat a una altra urbanització on m'he retrobat amb l'asfalt.
Des d'allà he anat seguint altra vegada la costa fins a desviar-me cap a Castelló de la plana. L'he travessat de punta a punta i d'allà he intentat anar direcció Borriana per seguir una ruta més interior. Anant cap allà, en una rotonda ha aparegut davant meu un home amb la bici ben carregada i al cap de bastant, fins que no l'he aconseguit atrapar, l'he saludat i s'ha interessat per la meva ruta. Jo la hi he explicat amb orgull i després de parlar de quatre coses més hem seguit la ruta. Uns quilòmetres més endavant m'he adonat que jo no li havia preguntat res de la seva ruta. Sempre faig el mateix, m'enciso amb les meves cabòries i no penso en demanar coses a la gent.
Un cop a Borriana -poblet petit amb dues esglésies- he rebut missatge de les noies de València dient-me que no serien a casa fins les set. Bé, això em dona temps per anar a perdre'm per la platja- he pensat. I així ho he fet. I ja circulant per carreteretes vora el mar sabeu a qui m'he trobat? Oi tant que si, a l'alemany de la bici. Aquesta vegada hem estat xerrant mentre pedalàvem i he corregit el meu error. Ja em podia sentir orgullós de la meva aventura que m'han caigut els collons a terra. Ell va sortir d 'alemània a principis de juny amb la dona -ella el va seguir un meset- per fer un renaixement després de jubilar-se. M'ha dit que duia uns dos mil tres-cents quilòmetres, però jo crec que n'ha de dur uns quants més. Ell també és el primer cop que fa un viatge llarg amb la bici, es para a dormir en càmpings i te intenció d'arribades a Tarifa. I tornar a pujar cap a casa! Conta fer un total de sis mil quilòmetres. M'he quedat petit petit.
En arribar al seu càmping a mi encara em quedava un bon trosset i he intentat compensar el temps perdut apretant una mica el ritme. Tot i així, contava arribar a quarts de vuit i per tant anava bé de temps. Però no ha estat així. No he arribat fins a les nou tocades i és que dos o tres pobles més endavant el mòbil dels co.... M'ha tornat a fer de les seves. Aquesta vegada el camí ja no era una pista forestal sinó, una trialera al costat d'uns aiguamolls primer, ha seguit per la platja i ha acabat en un caminet tant estret i vorejat de plantes altes de manera que m'ha recordat a l'escena dels velociraptors corrent per un camp de la pel·lícula de Jurasic park.
Així doncs he arribat tard, però he arribat. Sense bateria al mòbil, m'ha fet viure una escena surrealista. Preguntar-li a un guàrdia civil pel carrer de la guàrdia civil. Un cop allà m'he ficat a un bar. M'he begut d'un glop dues cerveses mentre el mòbil es carregava. He trucat a les noies i m'han salvat.
