D'un bot he saltat del sofà on he passat la nit, m'he acabat de vestir i intentant no fer gaire soroll he agafat bici i alforges i ho he embotxat tot a l'ascensor. He sortit al carrer que passaven pocs minuts de dos quarts de sis del matí. L'ambient era ben fosc i el cel negre com el carbó. Sort n'he tingut dels fanals als costats de la carretera per sortir de Tarragona.
Avui ha estat el dia de perdre el rumb i espero haver après la lliçó. He sortit confiat que el mòbil ja m'aniria guiant. Però a més de tenir-lo ben configurat -que ho estava- també l'has d'anar mirant de tant en tant. En la primera rectificació de ruta ja em ficava dins una de les empreses del port de Tarragona i un parell de treballadors m'han indicat la direcció a seguir. Més endavant m'he entossudit a anar pel costat de la platja. He anat voltant Port Aventura fins a arribar a la sorra i al cap de res ja arribava a Salou.
La festa no sé que tal havia estat, però això d'anar en bici pel passeig marítim a les sis del matí amb el sol començant a sortir per la meva esquena i trobar-me grups de gent amb senyals evidents de borratxisme per tot arreu proposant de córrer davant meu com en els San Fermines o altres bajanades per l'estil.
He anat deixant enrere poblets i urbanitzacions sense deixar de veure sorra, onades i més sorra per acabar tornant a la N-340. Una carretera que espanta per la quantitat de camions que hi circulen. Espanta, també, anar veient anunciat a cada revolt quants quilòmetres queden per arribar a València, però encara em queden dos dies per arribar-hi.
Més endavant he parat per esmorzar. Encara quedaven moltes tallarines amb escalivada i olives del diumenge i han entrat ben bé semi-fresquetes com estaven. Deixant enrere el trencall cap a Vandellòs he seguit pedalant hipnotitzat per la carretera de la mort que cada vegada s'allunyaven més i més de la costa. Al cap d'un parell de quilòmetres se m'ha acudit de mirar el mòbil i, evidentment, no estava en el camí previst. El meu anava seguint suaument la línia del mar i jo allà parat, al sol, veient que la carretera on era seguia allunyant-se de l'aigua i deixant una muntanya entremig. He mirat quina possibilitat tenia de recuperar el camí que volia i he vist un caminet que creuava, més o menys recte, fins a l'altra carretera. No m'extendré en els detalls per no cansar, però aquella muntanya que creixia a l'horitzó... L'he acabat travessant amunt i avall.
Mitja hora més tard se m'ha posat davant el pont d'Amposta i mort com estava a la primera terrassa que he vist m'he escarxofat allà i he demanat algunes de proteïnes. Encara no m'havia assegut quant un senyor gran m'ha fet gestos per seure amb mi. Li he fet que si amb el cap, he pensat que no era d'aquí i he canviat a l'anglès. Ja assegut a la cadira del meu davant m'ha assenyalat l'Ipadi m'ha dit quelcom en francès. Estàvem intentant comunicar-nos quan ha alçat la vista; ha dit un parell de frases ràpides en francès, a algú que estava darrere meu, referint-se a mi; i han aparegut dues noietes, una per cada costat, que han ocupat les dues cadires lliures. Han resultat ser belgues i les noies són les seves nétes. La conversa ha estat molt atropellada fins que ha arribat la dona i han anat a asseure's en una altra taula.
En acabar de menjar, he recuperat els bidons, que me'ls han omplert d'aigua amb sucre i el mòbil, que l'ha via deixat carregant. Amb tot al seu lloc, he tornat a emprendre la marxa direcció a Sant Carles de la Ràpita pel costat d'un canal de reg flanquejat de palmeres. Un paisatge tan tranquil com la carretera en si, però bufava un vent de cara molt empipador. He aprofitat per desenvolupar una posició per pedalar el més plegat possible, molt propera a la posició que adopten els triatletes, però sense el manillar especial em queden les mans penjant i no sé que fer-ne.
Sortint de la platja he tornat a la carretera de la mort, molt plana i llarga ella. Ah! I farcida, farcida de camions. Ja no sabia com seure i he anat alternant totes les postures que he sabut. Estic pensant d'escriure el Kamasutra de la bicicleta i esperant que no s'hagi quedat embarassada, que ja arrossego prou pes.
El mapa no deu ser acurat perquè Alcanar està molt a prop de Sant Carles i a mi se m'ha fet etern. Deixant el trencall a la dreta he seguit pedalant fins a trobar-me el cartell desitjat de... Oh, Wait! ...Comunidad Valenciana. Però no era País Valencià? A veure si m'he equivocat de trencall! Un cop refet de l'ensurt he seguit arrossegant-me per creuar els polígons de Vinaròs i arribar, finalment a Benicarló on tenia una dutxa gelada esperant-me.
