Tarragona

Un cop arribat a la ciutat i després d'un descans més que merescut he tret la llibreta on vaig apuntant les dades de contacte dels membres de Couchsurfing. Amb poca bateria al mòbil m'he afanyat a enviar un missatge i a trobar l'adreça. Viuen al barri antic, dintre muralles i de camí cap allà ja he descobert les restes del circ romà i la imponent catedral. Al costat del seu pis hi ha una placeta on he aparcat la bici, m'he assegut a l'ombra i m'he posat a escriure la crònica de la primera etapa. L'heu seguit ampliant en estones mortes i no l'he acabat fins ja entrada la matinada i m'he posat a dormir.

Al cap de poc de fer-me meva la plaça m'han trobat i hem pujat al pis on, abans de dutxar-me, he quedat sorprès pel bon gust en la decoració.

Tot molt ben conjuntat i una riquesa de detalls que t'obliguen a mirar cada racó una segona i tercera vegada. Un cop dutxat hem dinat en família i, evidentment, en això també estaven cridats tots els detalls. Mentre dinàvem m'he assabentat que l'artista és ell i el cuiner també, però això ja ho havia vist abans.

Les dues noies txeques que ocupen l'habitació han arribat que ja acabàvem. I nosaltres pensant que encara dormien de la nit anterior.

Tip i satisfet m'he fusionat amb el sofà i el mòbil. Temps per descansar i posar-se al dia. No ha fet falta més que un comentari sobre la intenció d'anar a investigar la ciutat perquè ella em desplegués un mapa de la ciutat i agafant tres marcadors de diferents colors i a una velocitat digne d'aquells que ho tenen ben après i entrenat; m'ha marcat tots aquells racons que ha cregut que podrien captar la meva atenció. Seguidament, ella ha marxat a cuidar els seus nebots i les noies han fet camí cap a la platja. Nosaltres hem fet una mica de meandres i hem baixat a fer un cafè.

Amb el mapa desplegat i sense intentar dissimular la cara de turista que se't queda, he dibuixat amb la mirada una hipotètica ruta per tal de veure-ho tot de la manera més eficient.

Mai és així, i després de perdre'm un grapat de vegades m'he trobat davant d'un aparador de sabates amb mil cartells d'ofertes. El barri era humil, ple de tallers de reparació i botigues petites de queviures. Així doncs, he entrat i m'he firat! Per fi ja sóc l'orgullós propietari d'un parell de menorquines -hechas en España-. Una cosa menys a la llista.

Caminant he arribat fins al poble pesquer de El Serrallo on eren festes i estava tot ben engalanat. He tornat seguint el port i m'he trobat bloquejat per les vies del tren que m'han fet tornar enrere. Ja altra vegada al barri antic m'ha arribat un missatge d'ell dient-me de trobar-nos.

Al cap de res ha arribat allà on era jo i hem tornat cap a casa seva. Les noies ja hi eres, ben vermelles -naturalment- i de seguida ha arribat ella, sopar els cinc i ja s'ha fet notori els senyals de cansament. Primer una de les noies txeques que ha tornat per fer la foto de grup, després ja han marxat les dues cap a l'habitació, ella s'ha justificat dient que els nens l'havien esgotat, ell l'ha seguit al cap d'uns minuts i m'he quedat sol a la sala. Tot tranquil. He aprofitat per posar-me sota la dutxa amb l'aigua freda activant-me el cos i he preparat les coses per l'endemà.

El despertador està programat a les cinc del matí.

Dia 15 Manresa-Tarragona 127Km.

Ahir a les dues de la matinada encara estàvem fent els últims preparatius i és que tot just a les dotze ens posàvem a elaborar la llista de coses per endur-me a les alforges. Les dues alforges que, paternalment, m'ha deixat la meva mare van quedar plenes, uns vint litres cadascuna (veus, em vaig deixar de pesar-les!).

La roba justa contant amb les inclemències del temps que em pugui trobar; sac de dormir, necesser i roba de bany; els diferents aparells electrònics i els seus respectius carrega dors per poder estar connectat en cada moment; algunes eines i material per arreglar alguna avaria lleu; i menjar, però ja hi arribarem aquí. 

Doncs com deia a les dues encara estàvem remenant per casa i és que de cop se'm va acudir de fer net a la nevera (paquet i mig de tallarines, dos ous, una ració de raviolis de formatge, una safata d'escalivada, una peça de formatge de Cabrales i un pot gran d'olives amb pinyol). L'Izaro, d'aquí que estigui usant el plural tota l'estona, volia tallar coses si o si. Quan va acabar de trossejar l'escalivada va passar a fer el mateix amb les olives i jo, mentrestant, coent les tallarines i preparant te. Distrets anant menjant olives vem tenir llestes tres racions de pasta amb escalivada (i olives) i un te per anar a dormir, també ven deixar més te refredant-se per beure durant el camí. 

Tres hores més tard... Avui a les cinc ha sonat el despertador i sort n'hi ha hagut d'aquesta princesa que últimament dorm al meu costat, perquè a mi se m'hagués alçat el sol ben amunt. Així doncs, després de fer un esmorzar de forquilla i ganivet tot estava a punt per començar a rodar. 

Passant deu minuts de les sis del matí i amb el cel a mig posar, m'has fet la foto matinal, he pujat sobre la bici, les sabates s'han enganxat als pedals i he sortit direcció Igualada amb el dubte de si arribaria a Tarragona rondant-me pel cap. 

Des de Manresa sempre s'han considerat Igualada com una ciutat veïna, però el fet d'haver de pujar al Bruc ens ha fet decantar nos més per anar cap a Vic (poder és només el meu cas) i des que han fet la carretera nova, i que no se m'enfadin els igualadins, surt més a compte arribar-se a Vilanova i la Geltrú o Sitges. 

El cas és que a l'arribar a Igualada ja m'has sentit realitzat, ja era prou lluny de Manresa per sentir-me bé amb mi mateix. Fins a Vilafranca s'han anat alternant les pujades i baixades entre camps segats de blat. Per sort, la majoria de pujades eren per l'obaga de la muntanya i he arribat a estimar el senyal de possibles gelades. No m'ha acabat d'agradar cap lloc per parar a fer un mos i he seguit fins a Santa Margarida i Els Monjos on m'ha abraonat cap a la primera ombra que he trobat i m'he assegut a degustar la pasta especiada amb escalivada, he fet un riu (shhht...) i he seguit pedalant com un boig sota un sol que em perseguia sens descans. 

A partir d'aquí el consum d'aigua ha anat augmentant exponencialment i els peus i mans s'han anat adormint per moments. La carretera s'han omplert de camions i les aturades s'anaven succeint a cada rotonda i em donaven l'oportunitat d'avançar tots aquells que m'havien passat al davant. 

No ha estat fins a Torredembarra que he decidit tirar cap a mar deixant enrere multitud de càmpings i el brunzit dels camions. Ja tocaria començar a construir el corredor del mediterrani per poder-nos desfer de tantes mercaderies circulant sense control per carreteres dissenyades per als turismes. A Torredembarra he vist les dues opcions que tenia: escalar fortificacions i fars o tornar a buscar la carretera més interior i després de respirar dues o tres vegades m'he decantat per la segona. Així doncs, seguint d'esma i amb el sol, ara ja, tenint-me en el seu punt de mira amb làser i tot; no ha estat fins a veure un cartell i la següent rotonda anunciant l'entranya a Tarragona per la via Augusta que no he tornat a tenir sang a les cames. 

Tampoc cregués que ha durat gaire la recuperació i és que la capital sud del país es troba al capdamunt d'un penya segat i la bici ja s'estaven quedant sense marxes curtes. Parada a boxes en una benzinera a omplir un dels bidons, a l'altre encara quedaven tres glops de te. Tres glops que he dosificat fins arribar a un parc, prop del centre, on m'he deixat caure a l'ombra d'urna palmera i després d'estirar una mica els músculs adolorits de les cames, he retratat la cara d'un supervivent.